La novel·la s’estructura en tres històries separades en el temps? Quan decideix l’estructura? Una de les tres històries és l’origen de tot?
La primera història que tenia pensada era la de l’àvia, que transcorre entre els anys 20 i 70 del segle XX. N’havia escrit un petit fragment que tenia guardat en un arxiu. D’altra banda, tenia un parell de textos breus que es corresponen amb la tercera història. Vaig decidir barrejar-los i hi vaig afegir la primera.

Quin és el procés d’escriptura. Alternant-les les tres?, primer una i després una altra?
A partir del primer capítol, que va ser una mena de provatura, tota la novel·la està escrita seguida, tal com es llegeix. Per a mi això és important perquè crec hi dóna una certa coherència, tot i que siguin tres històries separades.

Els tres relats podrien conformar una història lineal de la Maria. Es va plantejar que es llegís d’aquesta manera?
Sé que hi ha lectors que han llegit la novel·la primer com està escrita i després linealment, però crec que part de la gràcia és que es vagi construint aquesta mena de biografia de la Maria a partir dels fragments.

Abusos infantils, necessitat de ser estimada, immigració, conflictes de parella, banyes… però tot narrat fugint del melodrama i amb força humor…
Volia tocar alguns temes que no són fàcils de pair, però no volia escriure un drama. Crec que el to de la novel·la seria molt diferent sense aquests petits tocs d’ironia, que busquen que el lector es trobi prou còmode per continuar llegint, encara que al final el text el pugui dur a reflexions incòmodes. D’altra banda, el fet que la Maria relativitzi i s’ho agafi tot amb humor la fa menys víctima, li dóna més control sobre la pròpia vida. No pot controlar què fan els altres, però sí com l’afecta el que fan.

Els abusos també apareixien en un conte infantil, “Crida ben fort, Estela”…
Sí, però és un cas molt diferent. La novel·la no té els abusos sexuals com a tema principal, hi surten de fons. Crida ben fort, Estela!, en canvi, és un conte pensat com a eina de prevenció dels abusos sexuals, i els tracta molt més directament.

La segona història, la dels avantpassats de la Maria, parla de la immigració andalusa als anys cinquanta. Hi veu diferències entre aquella immigració I la que arriba ara?
Des del meu punt de vista, no n’hi ha cap. Vénen pels mateixos motius i, segurament, tenen els mateixos problemes que van tenir els meus avis. M’agradaria que molts del que ara tracten els immigrants com si no fossin persones recordessin d’on ve la seva família, com els van rebre aquí, com els hauria agradat que els rebessin. La immigració és un fenomen complex i ens toca fibres molt sensibles, però trobo paradoxal que els penúltims en arribar siguin precisament els més abraonats contra els nous immigrants.

Al rerefons de la tercera història podem “sentir” una banda sonora de músics catalans, la majoria actuals. És un homenatge als seus gustos musicals?
No exactament, confesso que sento moltíssima música en altres llengües, també. Em feia gràcia la idea d’una dona alemanya que adopta la música catalana com a manera de fer-se més seu el país, de sentir-se més a casa. D’altra banda, tenia ganes que hi sortissin grups menys coneguts, com podrien ser Isaac Ulam o Petit, al costat de gent tan famosa com Mishima o Manel. Hi ha vida més enllà dels superèxits, tot i que els superèxits també estiguin molt bé.

És inevitable –I també en algun cas morbós– preguntar-li quan hi ha de la seva vida en la novel·la. Com s’administra el que es vol confessar i el que no es vol confessar del que ha viscut?
Escriure sempre és mostrar-se, s’escrigui el que s’escrigui, en la mesura en què jo no més puc escriure allò que puc imaginar. Dit això, em diverteixen les elucubracions d’algunes persones sobre la meva vida personal, que en realitat no té gaire a veure amb la de la Maria.

Afirma que escriu des que té ús de raó. Ens deia Vicenç Villatoro que ell havia escollit la literatura per relacionar-se amb el món. És el seu cas, també?
Jo no sé si “escollir” seria la paraula adient en el meu cas. Crec que més aviat m’he trobat que llegir i escriure formen part del que sóc. La ficció ho permet tot, sense conseqüències. Crec que la meva banda aventurera ha explotat molt, tant en la lectura com en l’escriptura, aquesta possibilitat de viure altres vides sense haver de canviar res de la pròpia, que també m’agrada molt.

Haver guanyat el Documenta creu que afectarà el que escrigui a partir d’ara? Se sent pressionada per les expectatives?
No crec que hi hagi expectatives o, si n’hi ha, no sento que sigui responsabilitat meva complir altres expectatives que les pròpies. És molt difícil viure de la literatura i això, en realitat, és un avantatge. Jo tinc la meva feina, sóc traductora. Escric per passar-m’ho bé, perquè no ho puc evitar, perquè hi ha coses que només les sé viure escrivint. En aquest sentit, no sento cap pressió. Sempre he escrit i suposo que continuaré escrivint; si a algú li sembla interessant el que ofereixo i ho vol publicar o llegir, endavant. Si no, tinc moltes gigues lliures a l’ordinador per anar guardant-ho tot.

Diu que aquesta novel·la està escrita a raig, en molt poc temps. És el procés que segueix normalment a l’hora d’escriure?
Normalment inverteixo molt de temps a rumiar la història, a anar veient com creixen els detalls. Passo setmanes convivint amb els protagonistes dels meus contes, per exemple, abans de seure i escriure el text. Un cop que l’he escrit, em costa molt canviar-lo. Reviso qüestions de llengua, errors tipogràfics, etc., però el text en si canvia poc.

El text que va guanyar el premi i el que arriba al lector són gaire diferents?
Hi he afegit un parell de coses, però és molt igual al que vaig escriure en primer terme.

I a l'hora d'escriure, en qui pensa?
Quan escric, escric el que en aquell moment necessito expressar, i no penso en res, diria. És com si la història s’anés desenvolupant sola i jo només la transcrivís. Escric per saber com s’acaba, on em porta tot plegat, sovint. Com si aquella persona que conec (perquè fa dies que viu dins el meu cap) prengués vida i anés fent, i jo només hagués d’observar i transcriure.

“Aquest no és el millor llibre que escriuré”, ha afirmat. No n’està prou contenta, de la novel·la? De la rebuda suposo que sí…
Estic molt contenta de la novel·la en el sentit que diu el que volia dir en aquell moment. Crec que és una novel·la honesta, sense pretensions, que vol compartir una bona estona amb el lector. Però seria descoratjador pensar que la primera que he escrit serà la millor; m’impediria continuar escrivint. Diuen que creure en un mateix és de mediocres, però jo crec que em queda molt per aprendre encara, i em fa molt il·lusió veure on em porta aquest camí. Pel que fa a la recepció, la veritat és que estic molt sorpresa. Rebo missatges de lectors que m’emocionen molt; és un regal cada cop que obro el correu i hi trobo un desconegut que em diu que ha llegit el llibre i l’ha disfrutat.

Quin grau d'importància dóna a les crítiques?
M’interessen en la mesura en què en puc aprendre alguna cosa. Evidentment, és agradable que diguin que el que escrius és interessant i no tant quan diuen que no ho és, però al final això no canvia res. Com he dit, escric perquè no ho puc evitar, i les crítiques, bones o dolentes, no hi tenen gaire a veure.

No sé si és el seu cas, però es pot guanyar la vida, un escriptor, només amb la literatura? I escrivint només en català?
Guanyar-se la vida escrivint és excepcional, i això és molt alliberador. Jo visc d’una feina que m’apassiona, que és la traducció, i això em dóna molta llibertat per fer el que dóna la gana amb el temps lliure que dedico a l’escriptura. Si hagués d’escriure per viure, com fan alguns amics meus, em sembla que em bloquejaria totalment. Llavors sí que les expectatives dels altres tindrien molt de pes en el que escric, i aquest no és el camí que he triat jo.

Tinc entès que té un blog? Què hi podem trobar?
Al bloc hi penjo els textos breus que escric quan no tinc temps per fer res més llarg. Crec que és una bona mostra del que escric i té l’avantatge que els textos es llegeixen en dos minuts, si teniu ganes de tafanejar. És una manera “d’estar en forma” quan tinc molta feina i no puc escriure contes més llargs o dedicar-me a la novel·la que tinc entre mans ara mateix.

EL CODI OLID

El seu autor de capçalera:
Julio Cortázar.

Un autor que mai li hagi fallat:
Julio Cortázar :)

Quin dels teus llibres ens recomanes:
És fàcil, perquè els tres que he publicat són molt diferents. Si t’agraden els contes per a nens, Crida ben fort, Estela!, si prefereixes la novel·la, Una terra solitària, i si ets més d’assaig, Les heroïnes contraataquen; models literaris contra l’universal masculí.

Quin dels seus llibres no ens recomana?:
Primera collita, una aventura col·lectiva que va ser el fruit d’una taller d’escriptura que vaig fer fa segles. La majoria dels contes són infumables.

Quin llibre d’algú altre recomana?:
A butxacades, de Joan Todó. Té alguns contes excepcionals.

Quin llibre d’algú altre no recomana:
Els que no m’agraden els oblido de seguida, no ho sabria dir.

Algun llibre que li agradaria haver escrit:
Written on the body, de Jeanette Winterson. Té alguns fragments molt bells.

Algun llibre que no voldria haver escrit mai:
Les pàgines grogues, deu ser un avorriment escriure això.

El millor elogi que li han fet:
Que el meu estil ho aguanta tot, perquè pressuposa que tinc un estil propi, i això és un gran elogi.

La pitjor crítica:
Que aixafo tots els bassals (és a dir, tots els defectes) de la narrativa contemporània. Ja m’està bé, m’encanta sortir després de la pluja i saltar de bassal en bassal.

Recomani:

Una novel·la catalana:
Primavera, estiu, etc., de Marta Rojals.

Una novel·la estrangera:
Crònica de l’ocell que dóna corda al món, de Haruki Murakami.

Un best-seller:
A widow for one year, de John Irving.

Una novel·la històrica:
No en llegeixo, hauré de ser molt tòpica i recomanar Il nomme della rosa, d’Umberto Eco.

Una novel·la negra:
J’irais cracher sur vos tombes, de Vernon Sullivan.

Un còmic:
Tota la sèrie Sandman, de Neil Gaiman.

Un assaig:
La puissance d’éxister, de Michel Onfray.

Un llibre de poemes:
L’animal que no existeix, d’Andreu Vidal.

Un llibre de contes:
Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders.

Un manual d’autoajuda:
No en llegeixo, però crec que qualsevol bon llibre ens ajuda a viure millor, ni que sigui una estona.

Un llibre de cuina:
Cuinar és senzill, de Montserrat Seguí.

Un llibre de viatges:
Ja sé que no demanes exactament això, però The sheltering sky, de Paul Bowles.

Una biografia:
No en llegeixo, però l’altre dia em van recomanar tan apassionadament la d’Esther Tusquets que crec que m’hi posaré.

Una novel·la juvenil:
Maic, de Tina Vallès.

Recorda el començament d’alguna novel·la:
“Liebe Freund: wie froh bin ich dass ich weg bin” (Die Leiden des jungen Werthers, Goethe). Me’l vaig aprendre quan estudiava alemany i no me n’he pogut oblidar mai més.

I un final:
“I will walk without noise, and I will open the door in darkness, and I will” (Everything is illuminated, de Jonathan Safran Foer).

A quants premis s’ha presentat:
A tres.

Quants n’ha guanyat:
Dos, però també n’he guanyat un al qual no m’havia presentat :)

A qui li donaria el Nobel de Literatura:
A Murakami segur que li tocarà tard o d’hora, i me n’alegraré.

A qui l’hi trauria:
A ningú. Si l’hi han donat, per alguna cosa deu ser.

L’últim llibre que ha llegit:
Grotesco, de Natsuo Kirino.

I no em demana pel primer que vaig llegir?
La bruixa que volia matar el sol, de Ricardo Alcántara :)