“Maletes perdudes” és aparentment menys pessimista que els relats, hi ha més humor… El que no canvia és aquest costum del narrador de dirigir-se i interpel·lar el lector… Per què fa servir aquesta tècnica?

L’humor, o la ironia, són imprescindibles per descodificar millor la vida. Com que tinc la voluntat d’explicar diverses vides senceres, i no només un fragment --com als contes--, hi ha d’haver riures i llàgrimes, humor i tragèdia. El que compta, al capdavall, és la mirada dels narradors, dels quatre germans cristòfols. Pel que fa a la interpel·lació al lector, diria que en aquest cas no és tan directa com als contes. És més com si els quatre germans narradors parlessin al públic lector, volguessin fer-se entendre a través del concert de veus i dels solos que els pertoquen.

Quatre germans fills del mateix pare escampats per Europa, que fins fa ben poc no sabien res l’un de l’altre, a la recerca del progenitor, desaparegut fa molts anys? Com s’ho ha fet per fer convertir un fet inversemblant en un de perfectament plausible?

Jo crec que no hi ha històries impossibles i, de fet, mentre escrivia la novel·la, he conegut tres casos reals semblants al que jo explico. El que fa versemblant o plausible qualsevol història, per banal o extraordinària que sigui, és la manera de narrar-la. L’interès o fins i tot la passió que hi poses perquè el lector se l’empassi i tingui ganes de saber-ne més. Després hi ha les casualitats, els atzars de la vida, esclar, que en gent que viatja pel món solen ser més naturals i corrents. Sense les casualitats, per exemple, les novel·les de Dickens no existirien.

Aquesta idea de la novel·la –orfes, recerca del pare…– ens remet, ni que sigui una mica, a l’escriptor nord-americà John Irving. S’acaben aquí els paral·lelismes amb l’autor d’El món segons Garp o La dona difícil? Hi ha altres escriptors de qui se senti deutora aquesta novel·la?
A mi m’agraden molt la majoria de novel·les de John Irving, i aquí potser el referent més proper seria Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra. Després suposo que en la meva novel·la s’hi poden acabar resseguint moltes lectures, fins i tot d’autors que jo encara no he llegit. N’hi ha algunes que reconec obertament, com L’any del pensament màgic, de Joan Didion. D’altres que deuen formar part del pòsit de fons, no tant per una influència en la història com perquè admiro l’aposta narrativa de l’autor, i aquí hi haurien de sortir, entre molts d’altres, Els fills de mitjanit, de Salman Rushdie; Grans esperances, de Charles Dickens o Les verges suïcides, de Jeffrey Eugenides.

Com s’ho ha fet per retratar amb detall els diversos ambients on transcorre la novel·la: la Barcelona postfranquista i actual, l’Alemanya dels anys de la gran immigració espanyola, el París del maig del 68, l’Anglaterra de mitjans dels 60…? És més una feina de documentació estricta o de referents i deixar volar la imaginació…?

La feina de documentació és important, sí, però en termes literaris no et garanteix res. Al contrari, et pot esclavitzar i convertir la novel·la en una llista avorrida de dates i referències. Res pitjor que aquelles novel·les que perden el ritme per culpa d’un excés d’informació. Cal suposar que el lector és prou llest per captar el que és important i el que no. D’altra banda, un cop fixat el marc històric, sovint es converteix en un trampolí per a la imaginació.

Cercle de lectors acaba de celebrar 20 anys d’història. A banda de publicar-li i distribuir-li alguns dels seus llibres, quina relació té amb el nostre club? El coneix? N’és soci? Coneix la revista?

No en sóc soci, però els meus pares ho van ser durant molts anys, principalment de Círculo, quan encara no existia l’edició en català. Molts dels llibres que vaig llegir de petit i adolescent, provenien del Cercle. Recordo, per exemple, que vaig llegir per primer cop Franz Kafka en una edició del Cercle. Avui dia conec la revista i la fullejo tot sovint, per estar al cas de llibres que m’hagin passat desapercebuts.

Comparteix espai a la revista amb un grapat d’escriptors prou coneguts… Ferran Torrent, Emili Teixidor, Joan-Daniel Bezsonoff, Joan Lluís Lluís, Isabel-Clara Simó, Maria Barbal, Maria de la Pau Janer o Imma Monsó. N’hi ha algun de qui us declari admirador, o de qui estigui pendent dels seus llibres, o de qui senti curiositat per llegir la seva darrera novetat?
És una alineació de primera. Espero amb candeletes la nova novel·la d'Emili Teixidor i tinc curiositat per veure cap on tira J.D. Bezsonoff. La novel·la d'Imma Monsó ja l'he llegit i m'ha agradat, com tot el que escriu".

Quin és el teu autor de capçalera?
No en tinc cap, diria.

Un autor que mai t’hagi fallat:
Vladimir Nabokov.

Quin dels teus llibres ens recomanes:
L’últim: Maletes perdudes.

Quin dels teus llibres no ens recomanes:
Cap.

Quin llibre d’algú altre recomana:
La vida amarga, de Josep Pla.

Quin llibre d’algú altre no recomana:
El accidente d’Ismaïl Kadare és l’últim llibre que he llegit i no recomanaria.

Algun llibre que li agradaria haver escrit:
Ragtime, d’E.L. Doctorow

Algun llibre que no voldria haver escrit mai:
La guia mundial 2009-2014 per a contenedors de 60 grams de formatge fresc, de Philip M. Parker.

El millor elogi que li han fet:
«Se m’ha cremat un pastís perquè m’he distret llegint el teu llibre».

La pitjor crítica:
«Hi he trobat a faltar més sexe. I també algun personatge que vagi en bicicleta».

Recomani

Una novel·la catalana:
Mr. Evasió, de Blai Bonet.

Una novel·la estrangera:
El gran Gatsby, de F. Scott-Fitzgerald.

Un best-seller:
Misery, de Stephen King.

Una novel·la històrica:
Cap.

Una novel·la negra:
Lush life, de Richard Price.

Un assaig:
Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer, de D. Foster Wallace.

Un llibre de poemes:
Poesia completa, de Philip Larkin.

Un llibre de contes:
El millor dels mons, de Quim Monzó.

Un manual d’autoajuda:
Cap.

Un llibre de cuina:
Cap.

Un llibre de viatges:
Qualsevol de Patrick Leigh Fermor.

Una biografia:
Capote, de Gerald Clarke.

Una novel·la juvenil:
Anastasia Krupnik, però no recordo con es deia l’autora.

Recorda el començament d’alguna novel·la:
«El passat és un país estranger. Hi fan les coses d’una altra manera, allà». de The Go-Between, de L.P. Hartley.

I un final:
«Com un gos, i semblava que la vergonya l’hagués de sobreviure» d'El procés, de F. Kafka.

A quants premis s’ha presentat:
A tres o quatre.

Quants n’ha guanyat:
Dos o tres.

A qui li donaria el Nobel de Literatura:
A Alan Bennett.

A qui l’hi trauria:
No ho sé.

L’últim llibre que ha llegit:
La fiesta del oso, de Jordi Soler.