Què tens en comú amb ella? A part del fet de que les dues sou advocades…
…I que les dues venim del nord. La gent del nord a Suècia tenim una mica de mala fama: diuen de nosaltres que no sabem comportar-nos, que bevem massa, que diem paraulotes… que no som molt refinats socialment. Quan surts d’allà i vas al centre de Suècia i et tornes part del món de l’advocacia et sents una mica com un intrús, no acabes d’encaixar. Al tornar a casa, com va fer ella, descobreixes que ja tampoc pertanys del tot allà. D’alguna manera m’identifico amb la Rebecka en aquest aspecte. Però per altra banda som diferents: ella es més solitària, és més íntegra. Jo sóc més parladora, vull agradar a la gent, que m’estimin! En això ens diferenciem.

Les teves dues últimes novel·les comencen amb un assassinat en una església. D’on ve aquesta obsessió per la religió?
És una part important de la història de la meva família. Els meus avis, per les dues parts, formaven part de l’Església Laestadiana, un moviment molt estricte dins de l’Església a Suècia. El meu avi patern, sobretot, era un figura important en aquella comunitat. Va guanyar la medalla olímpica d’or d’esquí de fons a Berlín el 1936, i quan va dedicar la seva vida a Déu va deixar de competir. Aquest sacrifici li va valer un gran respecte en la comunitat religiosa. El recordo com algú molt estricte i ferm. Els meus pares, per la seva part, van rebutjar l’Església i la religió, eren gent d’esquerres, molt compromesos políticament. Per revelar-me contra ells em vaig unir a l’Església Lliure quan era adolescent, però després la vaig deixar quan em vaig adonar de que era com estar en una caixa, amb normes estrictes sobre què fer, què llegir… Tota aquesta experiència, d’alguna manera, ha de sortir als meus llibres.

És tan important l’Església a Suècia?
No, no, a Suècia tenim una societat molt secular, on l’Església té una dura lluita per atraure la societat, la gent no va a l’Església. Els moviments espirituals que triomfen més són del tipus ioga, New Age, etc…

Parles també de les sectes. Són un perill real? Vas investigar molt sobre elles?
No vaig haver d’investigar molt. He format part de l’Església Lliure, que és com una secta. Després de publicar la meva primera novel·la, vam tenir un brutal assassinat a Suècia, dins d’una secta, quan un pastor va fer servir la seva criada per a matar la seva dona.

Sembla una de les teves novel·les…
És més dur que una de les meves novel·les. Segurament si ho hagués escrit no m’ho haurien publicat. La realitat, com diuen, sempre supera la ficció. Crec que les persones som animals gregaris, volem formar part d’una tribu. Però totes les organitzacions piramidals, policia, exèrcit, església, poden arribar a ser dolentes per les persones que tenen problemes amb la seva pròpia integritat.

Aquí sovint tenim una visió idealitzada de Suècia…
Sí, això he sentit…

…que potser els escriptors de novel·la criminal com tu esteu canviant… què opines?
El primer que diria és “veniu a visitar-nos!”. Em sembla que l’atracció per la novel·la criminal sueca ve en part d’aquella curiositat tan pròpia dels humans, aquell desig de mirar el que hi ha darrere d’aquella façana perfecta. És una atracció que sorgeix en els entorns tancats, en els que hi ha aquella imatge de perfecció, i que provoca el desig de saber què passa darrere d’aquestes portes tancades. Potser es tracti de la mateixa atracció que sento jo a l’escriure sobre l’Església. L’Església, els sacerdots, representen el Bé, estan del costat de Déu… i tots sabem que això no sempre és així. Tots volem veure darrere d’aquella façana també.
Però et diré per exemple que un dels problemes principals a Suècia és la violència domèstica, com em sembla que també passa aquí. O sigui que, si us plau, allibereu-vos d’aquelles impressions idealitzades, de postal.

Com ha reaccionat la comunitat religiosa a les teves novel·les?
La meva tieta és molt estricta –és de l’Església Laestadiana-. Em va dir: “He llegit el teu llibre i em va semblar horrible… especialment la segona vegada que el vaig llegir.” Crec que li va agradar però no pot admetre-ho. I he tingut moltes respostes de gent de l’Església, després de la meva primera novel·la, dient-me: “hauries d’haver estat a la meva parròquia, és exactament com la descrius.” Però també altres del tipus: “oh, Åsa, estem pregant per tu, perquè trobis la pau i l’amor de Déu… estàs en les nostres oracions.” Això em fa ràbia, perquè què saben ells sobre la meva relació amb Déu? Crec que és tan bona com la seva, només que és diferent. També he participat en debats a la televisió sobre per què estan les esglésies buides a Suècia, com podem canviar això, fer que la gent s’hi trobi a gust i trobi alguna cosa de valor allà… és una discussió molt oberta.

Kiruna, on tu i el teu personatge vau créixer, està molt al nord, prop del Cercle Polar…
De fet, està a dos-cents quilòmetres per sobre del Cercle Polar.

Com se sent un, com marca el teu caràcter viure i créixer allà, al límit del món?
Saps, quan vius allà no és la fi del món, és el centre del món, o com a mínim del teu món. Crec que és al marxar quan descobreixes que tots els països tenen regions que són diferents unes d’altres. És important en un país que gent de diferents parts del mateix escrigui novel·les. Té a veure amb l’autoestima. Si algú escriu sobre Kiruna i aquelles novel·les després són importants, allò reforça l’autoestima i el respecte de la gent d’allà. M’agradaria creure que per a ells sóc més que una escriptora de suspens.

I t’han demostrat a Kiruna el seu agraïment?
Sí, de moltes maneres. Tot i així, a vegades és contradictori. La gent d’allà són gent humil, gens vanitosos. Sempre has de demostrar davant d’ells que segueixes sent la mateixa. El menjar és molt important per a ells, i quan et conviden a menjar acostumen a dir “has d’estar acostumada a menjar molt millor que això”, i em veig obligada a menjar un munt per demostrar que no és cert!

Ha canviat molt la teva vida? Treballes encara d’advocada?
No, no he tingut una feina decent des que vaig publicar la meva primera novel·la (somriures). No ho trobo a faltar, la veritat.

Quan vas decidir que series escriptora?
Era filla única. El meu pare, com he dit, era un home molt compromès políticament, d’esquerres. Era un pare distant, absent. Però escriure era una forma segura de cridar la seva atenció. Era llibreter, li encantava parlar sobre llibres amb la gent, llegia molt. Sempre s’interessava pel que jo escrivia. No necessites moltes sessions de psicoanàlisis per establir la connexió. Jo volia que ell em veiés. Em va encoratjar. Quan vaig anar a la universitat i vaig començar a treballar, em vaig allunyar de l’escriptura. Anys més tard em vaig adonar de que la meva vida interior s’estava empobrint, i vaig tornar a escriure. Va ser una gran decisió.